Un artícle d’opinió sobre la Universitat

Molts de vosaltres coneixeu el meu passat político-sindical. Doncs bé… m’han demanat un artícle d’opinió sobre Bolonya i la seva aplicació. Serà presentat, juntament amb d’altres, a una roda de premsa que es farà la setmana vinent, així que és possible que em veieu per la TV.

Aquí teniu el text íntegre de l’article:

“ESO sí, però no així”, cridavem els estudiants fa anys quan l’Educació Secundària Obligatòria va ser menyspreada en forma de retallada de presupostos i, per tant, en retallada del nombre pedagogs, logopedes i altres terapeutes que els centres educatius posàven a la disposición de nosaltres, els i les estudiants.

“Bolonya sí, però no així” seria el que els i les estudiants haurien de cridar ara. I a aquest crit ens hauríem de sumar els professors de tots els centres universitaris de Catalunya.

Sóc conscient de que afirmar que “Bolonya sí” pot sonar estrany en aquests dies, però l’integració de les universitats espanyoles en l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior és el que molts de nosaltres veniem reclamant des de fa anys. La homologació dels nostres títols i la capacitació dels nous professional per a que poguéssin treballar en qualsevols dels països que confomen la Unió Europea.

Amb aquesta voluntat va nèixer el tractat de Bolonya. I amb aquesta voluntat s’ha fet la implantació del tractat al nostre país. Ara bé: si la voluntat és la correcta, per què sorgeixen les crítiques i els estudiants acaben al carrer?

En primer lloc, es parla de la privatització de la Universitat. Com a estudiant, sempre he desitjat un ensenyament de qualitat. Això mateix és el que intento posar en pràctica en les meves pròpies classes. Com a ciutadà, reclamo un ensenyament de qualitat i ben gestionat. Que, amb els impostos que totes i tots paguem, es faci el màxim possible, que s’aprofitin els recursos al màxim. El finançament de la Universitat és un pastís petit que s’ha de repartir tan bé com sigui possible. Si això implica que persones amb grans coneixements de gestió i voluntat de servei públic estiguin gestionant la Universitat i que aquesta gestió sigui similar a la d’una empresa privada, hi estic d’acord. Però això no és mercantilitzar ni privatitzar la Universitat, no creieu?

A continuació es parla de la relació entre la Universitat i les empreses. I la filosofia es resumeix en “Empreses fora de la Universitat”. Sóc enginyer en informàtica per la UPC. Sóc professor associat a la UPC. Treballo a una empresa privada. Gairebé tots els i les estudiants de carreres tècniques com la meva hem acabat treballant a una empresa privada. La relació entre la Universitat i les empreses ha d’existir, ja que els i les estudiants acabaran treballant en una empresa que, possiblement, els haurà conegut a la pròpia Universitat.

La presència de les empreses i d’altres institucions als Consells Socials i a d’altres òrgans de les Universitats és poc menys que imprescindible per a que la Universitat estigui dotada d’un caràcter més social, més realista i menys acadèmic. Per a que els i les estudiants coneguin quina és la realitat d’allò que es trobaran quan surtin al món laboral i comencin a exercir la seva professió. Si s’estableixen els canals adients, les empreses poden col·laborar en aquesta tasca.

Tinc docència assignada a una facultat on, cada any, es promouen unes jornades en les que les empreses poden anar a mostrar què fan i en les que els estudiants s’apiloten per a portar-lis els seus currículums. Molts dels meus companys de classe van trobar la seva primera feina com a enginyers d’aquesta manera. En d’altres facultats existeix una bossa d’ocupació en les que les empreses sol·liciten estudiants per als seus processos de selecció de personal. També hi ha empreses en les que els estudiants poden fer el seu projecte de final de carrera com a becaris. Molts continuen la seva vida laboral en les mateixes empreses.

Sincerament, no crec que les empreses hagin d’estar fora de la Universitat, però sí crec que s’ha de canalitzar de manera apropiada i responsable la seva participació. Les empreses han (hem) de participar de la vida universitària aportant la visió del món empresarial i laboral. Les empreses no han (hem) de decidir què conténen els plans d’estudi, perquè la Universitat ha de donar una formació prou generalista com per a cobrir un gran ventall de possibilitats. Però sí han (hem) de ser capaços d’informar què “es cou” fora de l’altre temps anomentat “endogàmic món universitari” i suggerir responsablement la inclussió d’un o altres aspectes a la formació dels i de les estudiants per a fer el seu ensenyament més competitiu.

I aquesta competitivitat, ben entesa, és el tractor que ha de portar endavant a un país. És allò sobre el que s’han de sentar les bases de la nova economia. Només amb programes de recerca impulsats des de l’Universitat és quan es podran generar idees brillants. I només amb empreses que les monetitzin, la recerca feta a la Universitat serà d’aplicació i no quedarà escrita i morta en forma de tesi doctoral. Així, mitjançant la transferència de tecnologia, podrem entre tots assolir la funció de recerca de la Universitat.

Per últim, una de les crítiques que es fan a l’aplicació de Bolonya és: “per culpa de Bolonya no puc estudiar i treballar alhora”. Bé. És que no has de traballar. Ets estudiant i aquesta és la teva feina. El país està invertint en tu per a que puguis aportar tant com siguis capaç a la teva societat en el futur. L’avaluació continuada, la presencialitat a les classes… són eines per a garantir un millor aprenentatge. Jo mateix vaig ser estudiant treballador i havia de saltar-me classes i anar de mal humor a d’altres per haver dormit poc. Els meus amics poden donar fè d’això.

Però si es tracta d’aplicar Bolonya, vull que les nostres universitats estiguin al nivell dels països nòrdics. Amb una política de beques amb les que no calgui que els estudiants treballin per a poder-se pagar la carrera. L’educació universitària ha de ser selectiva, però en funció de la capacitat de cada persona, no de la capacitat de la butxaca dels seus pares. Amb una correcta política de beques, amb un correcte finançament de les Universitats, amb salaris dignes per als recercaires i els professors (que cobren molt més a l’empresa privada) i beques decents, el potencial que desenvolupariem com a país seria realment espectacular. Les idees estan: les tenen els estudiants. Falta qui les vulgui finançar.

En definitiva: Bolonya sí, però amb una millor gestió dels recursos, amb la participació responsable de les empreses a la Universitat, i amb una política de beques que sigui parella a la que apliquen els països de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior en el que ens volem integrar.

About Pablo Casado

Clinical lecturer at BarcelonaTech - http://www.upc.edu
This entry was posted in universidad. Bookmark the permalink.

Comments

4 Responses to Un artícle d’opinió sobre la Universitat

  1. Anonymous says:

    Ja, verjetno zato je

  2. Marcos Cuevas says:

    Precioso artículo Pablo!!!

    • Arturo says:

      Em permetreu que f2briga una lednia me9s de reexflif3 ( perdoneu per fer-ho a hores tan intempestives). pel que jo he observat entre els iaios i iaies i els ne9ts no existeix eixe lligam diguem-ne de responsabilitat que inconscientment i de forma crec que biolf2gica s’agafen els pares, aixf2 fa que en les relacions entre avis i ne9ts no hi haja el tira-i-afluefxa que hi ha entre pares i fills. Jo crecc que els avis ho donen tot als nets perque8 no es senten amb la necessitat d’educar-los aixf2 recau en els pares i no perque8 vulguen donar-los allf2 que no han donat al fills. Crec que de la mateixa manera els fills es sente9n sobreprotegits i de vegades coartats pels pares i no pels avis. Jo crec que el pares han de saber veure els fills i aquest als pares me9s enlle0 dels lligams familiars. Uf no seb4si m’he perdut una miqueta. Bona nit ^_^

  3. Elemmanu says:

    Nosaltres, som nosaltres, Acollida, i altra cosa e9s el que seigum capae7os de fer amb els nostres fills. No e9s bo viure nome9s pels fills, com tampoc ho e9s viure d’esquenes a ells.I tant, Omar, que pots opinar, faltaria me9s. Precisament del que tu comentes, Bitxo, e9s d’on va sortir el pensament d’avui. Va ne9ixer d’una conversa que mantenia, sobre la difere8ncia que existeix entre els avis que volen donar allf2 que en el seu moment no varen poder oferir als seus fills, dels que s’entesten en donar molt als nets, per treure’s del damunt el sentit de culpabilitat que els hi ve donat per haver passat dels fills. No, Isnel, no crec que aprovar amb els fills, sigui cap garantia de res. El que si crec, e9s que hom s’ha d’esfore7ar en fer la feina de pare; de la d’avi, ja es veure0. Els fills dels nostres fills, seran responsabilitat del seu pare.

Leave a Reply